A poc a poc se li va oblidant el desig infantil de ser sacerdot, però Déu l’anava dirigint segons els seus plans. Uns durs desenganys, i sobretot la paraula de l’Evangeli: «de què li serveix a un guanyar tot el món si al final perd la seva vida?», sacsegen la seva consciència. A pesar de les ofertes per a muntar la seva pròpia fàbrica, es nega a satisfer el desig del seu pare i decideix ser cartoixà.

Vocació sacerdotal missionera

Als 22 anys ingressa al seminari de Vic, sense perdre de vista la seva intenció de ser monjo cartoixà. Quan es dirigeix a la Cartoixa de Montalegre, l’any següent, una tempesta l’obliga a retrocedir i el seu somni de vida retirada comença a esvair-se. Prossegueix els seus estudis artístics a Vic. Pateix una forta temptació contra la castedat, en la qual reconeix la intercessió maternal de la Mare de Déu a favor seu i sobretot la voluntat de Déu, que el vol missioner, evangelitzador.

Encara que no havia conclòs els estudis teològics, el 13 de juny de 1835 rep l’ordenació sacerdotal perquè el seu bisbe veia en ell alguna cosa extraordinària. Es fa càrrec de la seva parròquia natal a Sallent. Sent, cada vegada amb més força, que el Senyor el crida a evangelitzar. La situació política a Catalunya, dividida per la guerra civil entre liberals i carlistes, i la de l’Església, sotmesa a la desconfiança dels governants, no li va deixar cap altra solució que la de sortir de Catalunya i oferir-se a Propaganda Fide, encarregada llavors de tota l’obra d’evangelització de qualsevol tipus.

Després d’un viatge ple de perills, va arribar a Roma. Va aprofitar uns dies que tenia lliures per a fer exercicis espirituals a casa del Gesù dels Jesuïtes. El seu director el va animar a sol·licitar la incorporació a la Companyia de Jesús. A principis de 1840, quatre mesos després d’haver començat el noviciat, es veu afligit per un dolor intens a la cama dreta que li impedeix caminar. La mà de Déu es fa sentir. El P. General dels jesuïtes li va dir amb resolució: «És la voluntat de Déu que vostè vagi aviat a Espanya; no tingui por; ànims».

Missioner Apostòlic a Catalunya i Canàries

De nou a Catalunya, se li confia la parròquia de Viladrau. A l’estar aquesta ben atesa, pot desplaçar-se per oferir missions i exercicis espirituals a poblacions properes. El seu bisbe, coneixedor de la vocació claretiana i dels fruits de la seva predicació, el deixa lliure de qualsevol lligam parroquial per a poder evangelitzar de poble en poble. Pel desig de comunió amb la Jerarquia i per les facultats pastorals que comportava, va sol·licitar a Propaganda Fide el títol de «Missioner Apostòlic», que ell va omplir de contingut espiritual i apostòlic.

Va recórrer pràcticament tota Catalunya de 1843 a 1847, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu, sense acceptar diners ni regals pel seu menester. A pesar de la seva neutralitat política, aviat va haver de patir persecucions per part dels governants, i calúmnies dels que combatien la fe. Però Sant Antoni Maria Claret no volia ser només un predicador incansable de missions i d’exercicis per sacerdots i religioses. Ben aviat va descobrir altres mitjans d’apostolat més eficaços: va publicar devocionaris, petits opuscles dirigits a sacerdots, religioses, nens, joves, casades, pares de família… va fundar la Llibreria Religiosa el 1848, la qual va editar 2.811.000 exemplars de llibres en dos anys, 2.059.500 opuscles i 4.249.200 fulletons volants. Com a mitjà eficaç de perseverança i progrés en la vida cristiana fundà o potencià les Confraries, entre elles la Germanor del Santíssim i Immaculat Cor de Maria, que va ser l’avançament de les «religioses a casa seva» o «filles del Santíssim i Immaculat Cor de Maria», que amb el temps va arribar a ser l’Institut Secular «Filiació Cordimariana». Al ser-li del tot impossible predicar a Catalunya per la rebel·lió armada, el seu bisbe el va enviar a les Canàries. Del febrer del 1848 al maig del 1849 va recórrer les illes. Aviat, i en un to familiar, se’l va començar a anomenar «el Padrito». Tan popular es va fer que és copatró de la diòcesi de las Palmas a la Verge del Pi.

Fundador i arquebisbe de Cuba

De tornada ja a Catalunya, el 16 de juliol de 1849, funda en una cel·la del seminari de Vic la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria. La gran obra de Claret comença humilment amb cinc sacerdots dotats del mateix esperit que el Fundador. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost, comuniquen a Mossèn Claret el seu nomenament com a Arquebisbe de Cuba. A pesar de la seva resistència i les seves objeccions degut a la Llibreria Religiosa i la recent fundada Congregació de Missioners, va haver d’acceptar aquest càrrec per obediència i va ser consagrat a Vic el 6 d’octubre de 1850.

La situació a l’illa de Cuba era deplorable: explotació i esclavitud, immoralitat pública, inseguretat familiar, desafecció cap a l’Església i sobretot la progressiva descristianització. Arribant a l’illa de seguida entén que el més necessari és emprendre un treball de renovació de la vida cristiana i promou una sèrie de campanyes missioneres, en les quals participa ell mateix, per a dur la Paraula de Déu a tots els poblats. Va atorgar al seu ministeri episcopal una interpretació missionera. En sis anys va recórrer tres vegades tota la seva diòcesi. Es va preocupar de la renovació espiritual i pastoral del clergat i la fundació de comunitats religioses. Per a l’educació de la joventut i la cura de les institucions assistencials va assolir que els Escolapis, els Jesuïtes i les Filles de la Caritat establissin comunitats a Cuba; conjuntament amb la mare Antònia París va fundar les Religioses de Maria Inmaculada Missioneres Claretianes el 27 d’agost de 1855. Va lluitar contra l’esclavitud; va crear una Granja-escola per als nens pobres, va proposar una Caixa d’Estalvis amb marcat caràcter social, va fundar biblioteques populars. Tanta i tan diversa activitat li suposà enfrontaments, calúmnies, persecucions i atemptats. El patit a Holguín (l’1 de febrer de 1856) gairebé li costa la vida, encara que li fa vessar la seva sang per Crist.

Confessor de la Reina Isabel II i apòstol a Madrid i a Espanya

La Reina Isabel II el tria personalment com el seu Confessor el 1857 i es veu obligat a traslladar-se a Madrid. Ha d’acudir setmanalment a la Cort per a exercir el seu ministeri de confessor i encarregar-se de l’educació cristiana del príncep Alfonso i de les infantes. A causa de la seva influència espiritual i de la seva fermesa, a poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu de forma austera i pobrament.

Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l’esperit apostòlic de monsenyor Claret, el qual exerceix una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els viatges amb els Reis per Espanya per a predicar per tot arreu. Promou l’Acadèmia de Sant Miquel, un projecte en el qual pretén aglutinar a intel·lectuals i artistes perquè s’associïn per a fomentar les ciències i les arts sota l’aspecte religiós, conjuminar els seus esforços per a combatre els errors, propagar els bons llibres i amb ells les bones doctrines.

La Reina el nomena protector de l’església i de l’hospital de Montserrat de Madrid, i el 1859, President de l’Escorial. La seva gestió no pot ser més eficaç i més àmplia: restauració de l’edifici, equipament de l’església, establiment d’una comunitat i un seminari. Una de les seves majors preocupacions serà dotar a Espanya de bisbes zelosos i protegir i impulsar la vida consagrada, especialment la dels Instituts fundats per ell, els Missioners i les Religioses de Maria Inmaculada, o per uns altres.

Segueix mantenint la seva independència i neutralitat política, que li implica múltiples enemistats. Es converteix en el blanc de l’odi i venjança de molts: «tot i haver procurat sempre tractar aquest tema amb precaució –amb referència als favoritismes–, no vaig poder escapar de les males llengües», confessa. La seva unió amb Jesucrist arriba a un punt àlgid en la gràcia de la conservació de les espècies sacramentals atorgat a La Granja de Segòvia el 26 d’agost de 1861.

Exili i Pare en el Concili Vaticà I

Arran de la revolució del setembre de 1868 el P. Claret marxa a l’exili amb la Reina. A París manté el seu ministeri amb la Reina, funda les Conferències de la Sagrada Família i es prodiga en múltiples activitats apostòliques.

Per a la celebració de les noces d’or sacerdotals del Papa Pius IX va a Roma. Participa en la preparació del Concili Vaticà I, en el qual intervé defensant la infal·libilitat pontifícia. Al concloure les sessions, amb la salut ja molt precària i amb la mort ja molt pròxima, es trasllada a la comunitat que els seus Missioners tenen a Prada de Conflent (França).

Mort i glorificació

Fins a Prada de Conflent arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar-lo i dur-lo a Espanya per a jutjar-lo i condemnar-lo. Ha de fugir com un delinqüent i refugiar-se en el monestir cistercenc de Fontfreda de Llenguadoc. En aquest monestir, als 63 anys, envoltat de l’afecte dels monjos i d’alguns dels seus missioners, mor el 24 d’octubre de 1870. Les seves restes mortals es van traslladar a Vic el 1897.

Per a més informació visitin el Centre d’Espiritualitat Claretiana.