Amics Aplec de Matagalls
Cant Adeus


Benvinguts al nostre lloc web !
 
Senyera
 
Logo color

INFORMACIÓ CLARETIANA

I.- EL TERCER SEPULCRE DEL P. CLARET

Manuel Brunet

II.- CERCANT EL COS DEL P. CLARET I

EXTRORDINÀRIA SALVACIÓ DEL P. BERTRANS

Jesús Quibus

III.- CARTA DEL P. PERE BERTRANS AL RDM. P. GENERAL dels claretians

Traducció del castellà:

P. Josep Mª Codina, CMF.

EL TERCER SEPULCRE DEL  P. CLARET

     Cada vegada que, a Vic, m'agenollo davant el sepulcre de Sant Antoni Maria Claret no puc deixar de donar gràcies a Déu per haver salvat les despulles mortals del Sant durant la guerra civil. Al qui va ser tan cruelment perseguit durant la seva vida, fins a morir a l’exili, un dia li negarien els homes la pau del sepulcre. Però no va permetre Déu que el cadàver fora tirat a la foguera d'objectes sagrats que els vermells van organitzar a la plaça Major de Vic. Va ser realment providencial que les seves despulles no coronessin la foguera maleïda.ret.

     A primeres hores de la tarda, Bantulà va sortir de la Casa-Missió amb la preciosa relíquia. Va haver consternació a la Casa al veure marxar el cos del Fundador. Amb la caixa sobre l’espatlla, el fuster, passant davant l'església de la Mercè, va torçar a mà esquerra recorrent el carreró, desaparegut avui al ser enderrocada l'església, limitada pel temple i les parets d'uns jardins. Creia Bantulà que evitant la plaça de la Mercè dissimulava que venia de la casa dels claretians. I així era, en realitat.

     Però el carreró de la Mercè l’obligava a passar per la plaça de Balmes, des d'on havia de dirigir-se al carrer de Santa Maria i travessar la plaça de la Catedral. Fugir de la plaça de la Mercè implicava, doncs, entrar en la perillosíssima zona de la Catedral i del Palau Episcopal. Afortunadament, a la plaça de la Catedral eren escassos els transeünts. Ningú va semblar donar importància al conegut fuster carregat amb tan voluminosa caixa. Des de la plaça de la Catedral, Bantulà va entrar al carrer de la Ramada, avui de Sant Antoni Maria Claret, i després en el de Sant Hipòlit, anomenat ara de Sant Miquel dels Sants, per haver nascut en ell el gloriós sant trinitari. La casa de Bantulà figura amb el número 15 en aquest carrer. Va recórrer Bantulà el seu camí amb gran serenitat, segur que no havia de succeir-li res de desagradable. La seva obligació era traslladar les despulles del P. Claret i estava satisfet de poder-ho realitzar. Tenia Bantulà el pressentiment que, en cas de perill, defensaria Déu les despulles del Beat. Els àngels devien d'estar advertits per a qualsevol contingència.

     A l'arribar a la seva casa, Bantulà va col·locar la caixa sobre un banc de fuster. La va deixar allí amb fingida indiferència. Precisament en aquell moment els seus obrers sortien del taller per a prestar una obra de caritat a les Serventes del Sagrat Cor de Jesús que tenen la seva casa mare a Vic i un casalot en el mateix carrer de Sant Miquel dels Sants. Es tractava de traslladar a una casa particular de davant a la Gna. Planell, que era paralítica. Com pot observar-se les monges prenien també les seves diligències.

     Al tornar del convent de les Serventes del Sagrat Cor, Bantulà no va tocar la caixa que havia deixat sobre un banc de fuster ni va dir paraula sobre ella. Vers les nou de la nit, Bantulà i la seva esposa, la Sra. Dolors Serra, per fi sols, es van consultar sobre la manera d'amagar la caixa amb les despulles del Beat. El fuster de la Casa-Missió no tenia instruccions sobre el destí de la caixa: els Pares. Claretians confiaven que ell sabria amagar-la mentre durés aquell estat de intranquil·litat, que llavors ningú sospitava que seria una guerra civil amb força per a més de dos anys i mig. No obstant això el matrimoni Bantulà va fer vagament els seus càlculs sobre la possible durada d'una situació tan crítica i sobre les probabilitats de la seva violència. Si bé a la casa els amagatalls són nombrosos, era convenient procedir amb la màxima prudència. El diàleg de Bantulà i la seva esposa era matisat amb breus silencis: aquella conversa era una oració contínua. Indubtablement, Déu estava amb ells. Però Bantulà i la seva esposa seguien sense adonar-se que l'acte decisiu d'aquella operació havia estat el trasllat de la caixa des de la Casa-Missió a la fusteria. Amagar la caixa els donava molta preocupació. El fuster s'afirmava en la seva idea: la caixa havia de ser enterrada a la carbonera. El mateix opinava la seva esposa.

     La família. Bantulà, com s'ha dit, vivia en la casa número 15, que és encara propietat de don Furriols. La casa contigua, la que duu el número 13, era propietat del metge doctor Salarich i ho és ara del meu amic don Ramon Rierola. En el vestíbul de la casa Salarich hi ha una gran porta que dóna entrada al local que en altre·temps servia de cotxera i cavallerisses. Però s'entra també en aquests baixos per una porteta de la fusteria del senyor Bantulà, que segueix disposant dels baixos d'ambdues cases.

     La carbonera és en realitat l'antic estable de la casa. Encara es veuen a la paret les estaques de l'estable. La família Salarich va utilitzar aquest petit local per a dipòsit de carbó. Una escala de caragol, construïda en fusta, comunicava la carbonera amb el pis del Dr. Salarich. Al peu d'aquesta escala va ser enterrat el P. Claret. Dn. Ramon Rierola ha suprimit aquesta escala i actualment en la carbonera, hi ha carbó i la caldera de la calefacció.

     Al voltant de les deu de la nit el fuster va començar a excavar la fossa. Des de la finestra gòtica de la planta baixa de la casa del metge, l'esposa de Bantulà vigilava el carrer de Sant Miquel dels Sants i el de Sant Just, que desemboca enfront de la casa número 13, contigua a la del fuster. El matrimoni Bantulà creia que el rítmic i lúgubre soroll del pic i la pala podien sentir-se des del carrer. Per això, des de la finestra gòtica, l'esposa feia un senyal al seu marit quan s'acostava algú pels carrers de Sant Miquel i de Sant Just. El fuster aprofitava aquests moments per a descansar. La terra de la carbonera era negra i humida, però als tres pams de profunditat era molt compacta. Cap a les tres de la matinada. Bantulà va creure que l'excavació era suficientment profunda. Va col·locar llavors la caixa i va cobrir la fossa amb la mateixa terra. El sobrant de terra va ser espargit per la carbonera, i el paviment anivellat i piconat pels esposos Bantulà.

     El tercer enterrament del P. Claret havia acabat. El primer va tenir lloc a Fontfroide, el segon a la capella de la Mercè de Vic i el tercer a la carbonera de la casa Salarich. Les despulles d'aquell cos que els àngels havien transportat tantes vegades i que durant llargs anys, per un extraordinari voler de Déu, havia estat sagrari vivent del Santíssim Sagrament, descansaven secretament a casa de la família Bantulà i sota la seva custòdia.

     Guardava a més la família Bantulà altres relíquies del P. Claret. En dos pots de vidre precintats hi havia les restes venerables de les seves carns. Per cert que aquests pots donaven no poca molèstia a la senyora Bantulà que no els veia segurs enlloc i els canviava amb freqüència de lloc, especialment quan les sirenes anunciaven algun bombardeig. Entre els objectes portats de la Casa-Missió havia el solideu episcopal del P. Claret i el pectoral que li va regalar la reina Isabel II. Aquests objectes es guardaven en una caixa de cartró que havia servit d’embolcall d'un aparell de ràdio. La caixa estava en el prestatge d'un armari. I un dia, durant un registre, un carrabiner va assenyalar la caixa preguntant pel seu contingut. Bantulà va respondre que hi havia les joguines del noi. Aquest registre obeïa a l'alarma que en alguna casa d'aquell barri s'havia amagat el ex-fiscal i ex-ministre de la República, don Josep Oriol Anguera de Sojo.

     Hi havia també a la casa del fuster un paquet amb les joies de la Mare de Déu de la Mercè i entre aquestes joies, aquells pendents llargs que a mi tant m'impressionaven quan era nen. Es guardaven a més en aquesta casa calzes, missals i ornaments litúrgics de la Casa-Missió i de diverses esglésies. Els vermells havien mobilitzat els novicis de la Casa-Missió. I convertits en milicians per algú que sabia on tenia la mà esquerra, van traslladar innombrables objectes litúrgics a la casa de Miquel Bantulà i a d’altres de la ciutat. En la casa del fuster no es va perdre res.

     Però el més .preciós que guardava la família Bantulà era el Santíssim Sagrament. La casa era, doncs, un veritable santuari. En ella se celebrava missa gairebé diàriament, generalment amb ornaments litúrgics. La missa i l'administració de sagraments tenien lloc en el segon pis de la casa número 15, habitat per la família Bantulà. El P. Aguadé, Superior dels Claretians de Vic, celebrava missa amb molta freqüència en el pis del fuster. El veïnat era excel·lent, el mateix que els propietaris de les cases números 15 i 13, don Josep Furriols Blat i el doctor Joaquim Salarich. Un germà del doctor Joaquim Salarich, el doctor Miquel Salarich, metge tocòleg, anava setmanalment a Víc per motius professionals. En el pis dels Salarich quedava amb caràcter permanent una serventa d'uns seixanta anys i un gos. La serventa no va saber mai que les despulles del P. Claret estiguessin enterrades en la carbonera de la casa. Però la conveniència de que no sospités res, va fer difícil el treball de pic i pala de Bantulà en la carbonera.

     Sens dubte ha premiat Déu a la família Bantulà. Com s'ha dit, el seu fill Antoni és claretià i el seu fill menor és ja pare d'un nen, però la protecció divina damunt d'aquesta família s`ha manifestat clarament en els dies de tribulació. Una màquina de tipus «universal» -fa d'això uns deu anys- va serrar el braç del fuster, quedant intacte només una mica de carn i algun nervi. La labor dels metges va ser molt delicada perquè havien saltat varis resquills d'os. Poc després, quan el braç semblava soldat, es va infectar. Van veure al malalt sis o set metges i només un, el doctor Rierola, va optar per no amputar-lo, actuant així d'instrument de la Providència que no va permetre que el braç que havia salvat les despulles de Sant Antoni Maria Claret fos sacrificat. La família Bantulà creu que la curació és un favor del P. Claret. El fuster segueix treballant en el seu taller.

     Els Pares. Claretians van regalar a Bantulà tres relíquies del Sant: un important fragment d'os, un altre de carn i un tercer del cervell. La família ha fet construir un reliquiari amb els tres fragments. El fuster va construir per a aquest reliquiari una sumptuosa capella. I ara aquesta capella presideix el menjador de la família Bantulà.

     El meu amic Ramon Rierola, el propietari actual de la casa n. 13 del carrer de Sant Miquel dels Sants, es proposa col·locar una pedra amb una inscripció commemorativa sobre el paviment de la carbonera. Per cert que durant la meva visita a la carbonera em va venir una idea i vaig exclamar, assenyalant al fuster:

     - Bantulà se sembla moltíssim al P. Claret.

     A Rierola se li van il·luminar els ulls.

     - Sí que és veritat!

     (Pres del llibre: Actualidad del P. Claret. Manuel Brunet. Editorial Sala. Vic. 1953, pàg. 85-103).

ALARMA I FOC

     L'alçament nacional del 18 de juliol i la consegüent revolució marxista no van tenir repercussió a Vic - fora de les alarmes que ja irradiava Barcelona - fins al dilluns, dia 20

     El matí d'aquest dia, sí, ja van començar a veure's preparatius d'una revolució de grans proporcions. Des de les cases veïnes arribaven els crits de la ràdio, crits de ferocitat i de mort que feien tremolar, mentre bons amics transmetien avisos i informacions a la nostra porteria inundada d'ingenuïtat i confiança en Déu.

     Aquests avisos es van fer més greus i peremptoris a la tarda i van obligar al P. Superior a interrompre el Rosari que resava la Comunitat en el cor de l'església per a ordenar la sortida.

     Eren sobre les tres de la tarda. Acabaven d'arribar per la carretera de Barcelona una porció de camions eriçats de fusells i plens d'unes gents d'aspecte feroç i patibulari, que, a l'entrar a la ciutat, desplegaven un impressionant aparell revolucionari, encanonant les armes en totes direccions, aixecant els punys entre crits i actituds de guerra que van fer sentir el primer pànic als tranquils ciutadans. No es podia, doncs, perdre temps.

Precaució primordial

     És natural que a l'arribar hores tan greus, salvar el sant cos del B. P. Claret i tot el que amb ell es relacionava, fos la primera preocupació dels seus fills.

     Afortunadament tot estava previst. El pla, fins al seu últim detall, es trobava estudiat amb molta anticipació, combinant les exigències dels cànons amb les dificultats del moment i mereixent l'aprovació del Excm. senyor Bisbe de la diòcesi. No calia, doncs, res més aquella tarda que executar-ho ràpidament i sense vacil·lacions.

     En conseqüència, mentre s'informava al Prelat que les circumstàncies obligaven ja a posar en pràctica els plans aprovats anteriorment per la Seva. Excel·lència, el custodi de les Relíquies, R. P. Pere Bertrans, després d'empaquetar i traslladar a una casa veïna, ajudat per diversos Germans, les últimes restes de l’Arxiu, va procedir a obrir de seguida l’urna que guardava l'esquelet del Beat i dipositar-lo en la caixa de pi anteriorment preparada, amb la cooperació d'altres Pares i Germans. No havien acabat encara aquestes diligències, quan arribava el M. I. Dr. Jaume Font, Pro Vicari General i delegat del senyor Bisbe per a aquest acte, i que encara va poder veure les despulles venerables col·locades en la caixa, presenciar la precintació d'aquesta, una vegada tancada, amb els segells del Vice-Postulador de la causa i signar l'Acta de tot el que s’havia realitzat. Pocs moments després, amb la rapidesa i el sigil que demandava la gravetat de l’hora, el fuster Miquel Bantulà, portant el dipòsit sagrat, entrava en el seu propi domicili del carrer de Sant Miquel, 15, on el va enterrar amb tota devoció a l'endemà en un soterrani o carbonera que correspon a l'immoble pròxim del número 17.

     També sortiren de casa aquella tarda els altres reliquiaris que fins aquell moment havien estat exposats al culte públic en l'altar, distribuint-se entre diverses famílies de reconeguda pietat. I pel que es refereix a la resta, que es guardaven en el museu i als manuscrits del Beat, cal dir que ja el febrer del 36, quan van començar a aparèixer sobre Espanya les primeres amenaces concretes de la Revolució, havien estat col·locats a temps en llocs segurs; i si després van haver de retornar-se al seu espai habitual per exigir-ho les normes de Custòdia de Relíquies, al iniciar-se els esdeveniments de juliol ja tornaven a estar fora de tota perquisició revolucionària.

Després...

     Complert aquest deure filial va arribar a la nostra porteria, com un aire esperançador, la gallarda actitud que acabava de mantenir davant el comitè revolucionari la Guàrdia Civil, declarant que defensaria l'ordre amb tot rigor. Això naturalment va produir una lleu brisa de optimisme que reconfortà certs ànims i la major part dels qui ja es disposaven a sortir van decidir no fer-ho de moment.

     No obstant, alguns van pensar que no estaven molt llunyans a Espanya els temps que la Guàrdia Civil havia de presenciar saquejos i incendis sense poder oposar un mal cop de fusell, perquè el Ministre de la Governació havia decidit ésser durant quaranta-vuit hores cec, sord i mut... i per si aquell dia no anés a esdevenir a Vic alguna cosa semblant, ells, no tenint interès en asfixiar-se de calor i por dintre de casa, van preferir buscar empara en diferents famílies conegudes, o simplement passar aquelles hores perilloses en el camp, al costat de qualsevol font dels voltants de la ciutat.

     Un parell de malalts van ser col·locats, per descomptat, a l'hospital.

     I sobretot, els novicis van sortir cap al santuari de Puiglagulla, presidits pel seu Mestre el R. P. Josep Arner, amb les seus Auxiliars els Pares. Joan Codinach i Cast Navarro, i acompanyats de sis Estudiants professos - cinc d'ells argentins - i un Germà Coadjutor, també profés. Tots ells van sortir aquest dia de casa, duent encara el vestit talar: ah!, i com el travessaven algunes mirades!...

     Però, en fi, Déu va voler que aquella tarda no passés res més. 

     I després de l'hora del crepuscle van decidir tornar a la Comunitat alguns dels qui havien sortit al camp. Sigil·losament foren apropant-se a Vic, obrint bé els ulls per observar la llunyania. Eren moments de guardar-se de tot. Fins les ombres dels arbres ferits per la lluna es feien sospites i la lleu remor dels propis passos s'engrandia desmesuradament en el silenci campestre...

     A casa, per la resta, trobaren bones impressions.

     Els malfactors que van alarmar a la població aquella tarda, davant l'actitud de la Guàrdia Civil havien deturat aquells dies els plans que duien i se n'havien tornat camí de Barcelona. Amb la qual cosa, no quedava - pel que sembla - motiu seriós que impedís sopar i dormir descuradament. Com el somni, emperò, hi ha certes nits que no convé sigui del tot descurat, es va determinar que durant aquella nit hi hagués a casa una discreta vigilància.

 

BUSCANT EL COS DEL P. CLARET

     Després que alguns missioners fossin empresonats i afusellats i després de diversos registres que es feren a la Mercè i cases veïnes, alguna pista secreta els va dur a emprendre el 13 d'agost de 1936 una persecució contra el cos del B. P. Claret i de retruc contra els seus fills.

     Aquests, que fins a llavors, per una gran misericòrdia de Déu encara havien passat amb relativa tranquil·litat els primers atzars de la Revolució, van haver de saltar precipitadament dels seus respectius domici1is, seguits de prop per les patrulles que van demostrar tenir de diverses cases una informació precisa. Dels nostres, els qui van poder es van marxar de Vic; els qui no, van haver de enginyar per a despistar els qui els perseguien, o es van trobar en tràngols esfereïdors, alguns dels quals vaig a narrar aquí per mostrar indubtables senyals de la magnífica i bondadosa Providència de Déu.

     Aquell mateix dia 13, a les tres de la tarda, tres individus del Comitè de Vic arribaven amb cotxe a Santa Maria de Oló, distant vint quilòmetres, a la recerca del R. P. Pere Bertrans, que, com se sap, tenia en la Comunitat el càrrec de custodi de les relíquies del P. Claret.

     El P. Bertrans vivia efectivament allí, refugiat des del 1 d'agost en la alqueria del seu germà Josep, una mica separada del poble, i en aquell moment estava en la seva habitació mentre els altres de la casa reprenien, després d'haver menjat, les feines de la batuda.

     - És vostè el missioner Pere Bertrans? - li van dir els assaltants, al trobar-se amb ell.

     I en un diàleg viu i nerviós que va seguir a aquesta pregunta, li van fer saber de seguida i sense embuts que anaven des de Vic en la seva recerca perquè els digués on estava amagat el cos del P. Claret, perquè sabien que ell era un dels cinc del tribunal que l’havien amagat.

     - En això pot haver-hi una confusió - els va dir el Pare amb astúcia -. Jo sóc un dels qui van intervenir en el procés per a arreglar les Re1iquies del P. Claret. Però aquest procés es va acabar a principis del mes passat, deixant el cos del Beat a l’urna de l'altar. I al cremar-se l'església, és obvi que cremés l’urna amb tot el que hi havia dintre...

     A pesar de l'habilitat de la maniobra, no era fàcil despistar a aquelles individu s que posseïen segons sembla dades molt concretes.

     - Deixi's vostè d’embolics -li van dir -, que ja sabem que el cos del P. Claret no s'ha cremat, encara que tots els d'aquesta companyia sembla que s'han posat d'acord per a dir que no saben res.

     I van afegir, per a donar un cop d'efecte, que per fi el dia anterior algú havia ja declarat la veritat, i que tot havia estat descobert: robes, llibres, calzes, custòdia...

     - I el cos del P. Claret ha d'aparèixer també - va agregar un d'ells -. No faltava més!... Jo he jurat trobar-lo, i vaja si ho aconseguiré!... Costi el que costi i caiguin els qui caiguin. M'entén vostè? Doncs pensi-ho i reflexioni...

     Llavors, per a deixar-li temps de pensar i reflexionar, es van posar ells a fer un registre furiós per la cambra, en el qual només el nom de Claret que casualment trobaven en estampes o papers els feia sortir de polleguera. Aviat, no obstant això, es van convèncer que allí no hi havia cosa de particular, i van tornar al que era la seva obsessió d'aquella tarda:

     - Ja va vostè reflexionant? A on van dur el cos del P. Claret?

     - Jo no el vaig portar enlloc. Si no s'ha cremat, no sé a on ha pogut anar a parar.

     I vist que el Pare no volia declarar el que ells estaven certs que sabia, el van fer sortir de casa i ocupar un lloc en el cotxe. Al seu costat es va asseure un d'ells, mentre el segon empunyava el volant i el tercer es col·locava al costat d'aquest. El cotxe es va posar en moviment cap a Oló, prenent després la direcció de Vic per la carretera.

     De tant en tant durant el trajecte feien al pres preguntes com aquesta, ensenyant-li la pistola:

          - Sap per a què serveix?... Recorda als seus companys? Ja estan tots al cementiri...

          La fortalesa del Pare, no obstant això, no es trencava.

          Al arribar a un tombant que fa la carretera prop de Rocafort, va insinuar un al conductor:

          - Potser aquest seria bon lloc...

          - No veus - va replicar l'al·ludit - que hi ha cases per aquí?  Més amunt!

          I el cotxe no es va deturar.

          Una estona després, fou el mateix Pare a qui van preguntar, com a coneixedor del país, si per aquells paratges havia encara casa alguna. I com la resposta fos afirmativa, tampoc aquesta vegada es va detenir el cotxe, i la veu d'abans va tornar a ordenar: «Mes amunt!».

          Per fi, a l'arribar a Fontfreda, el conductor va frenar decididament i va dir : «Aquest és un bon lloc!», mentre el seu company, sense baixar, girant-se vers el pres i encanonant-li la pistola, li deia a boca de canó:

          -  On vareu amagar el cos del P. Claret?

          - Ja us ho he explicat -fou la resposta.

          - No volem històries - va replicar l'altre -. Respongui clar i de seguida: on vareu amagar el cos del P. Claret? Ho declara, si o no?...

          - No puc dir-ho.

          - Doncs a baixar del cotxe!...

          Fontfreda - d'una font que hi ha per allí i que dóna el nom a aquells entorns - és un lloc paorosament solitari a 13 quilòmetres de Vic per la carretera d'aquesta ciutat a Rocafort, entre Sant Feliu de Terrassola i Santa Eulàlia de Riuprimer. Prop d'allí passa el ja d'antic anomenat Collet de la por  o Gola de la por , que diuen haver estat en altres temps teatre de malifetes de lladres i assassins. Avui els boscos espessos que llavors cobrien aquelles vessants emparant els malfactors, han desaparegut en gran part, i només en queden lleus vestigis i densos matolls per on viuen lliurement les peces de caça.

          Eren com les sis de la tarda quan el Pare baixà en aquell lloc. La carretera té allí, d'una banda el massís muntanyenc en que es recolza i per altre pendents i fondalades més o menys pronunciats, vora una de les quals li van manar que es col·loqués.

          - Permeteu-me una paraula! - els va dir quan ja veié de què es tractava -. Abans de morir, us demano que em deixeu un moment per a encomanar-me a Déu i demanar-li perdó dels meus pecats.

          - Pecats? - li van respondre amb ironia -. I n’has de tenir molts segurament! De totes maneres, ja et quedarà temps d'això en l'altre món.

          - Almenys, després aviseu del lloc del meu cadàver.

          - Nosaltres no donem encàrrecs a ningú...

          A tot això, el conductor del cotxe romania assegut al costat del volant. El que havia anat al seu costat estava ara davant la víctima amb el braç estès empunyant la pistola i a punt de disparar. Dempeus i un poc més endarrere es trobava el tercer, arma a l’espatlla, com espectador... En tan terrible situació, davant la pistola que li apuntava al front a poc més d'un metre de distància des del braç tremolós del criminal, el Pare va tenir una inspiració i va dir:

          - Espereu!

          L'altre va baixar el braç, creient tal vegada que per fi anava a sentir el delejat secret. Però el que va escoltar fou aquest acudit singular:

          - Morir per morir, no vull veure venir les bales de front; prefereixo que em vinguin per l'esquena i fugint...

          I mentre ho deia, va emprendre a córrer amb totes les seves forces cap al fons del barranc. Saltant matolls amb la rapidesa que el cas demandava, va poder guanyar aviat els primers metres que li van valer la vida; i quan els altres es van recobrar de la sorpresa, ja era difícil fer blanc, amb arma curta sobretot. Les bales xiulaven, efectivament, al costat del fugitiu sense tocar-lo, i aviat els matolls el van amagar a la punteria dels seus assassins, aixoplugant-se llavors en un d'aquells esbarzerars que cobrien el sòl.

          No cal dir que els burlats pistolers es van posar immediatament a escorcollar amb ràbia el barranc, però Déus va voler que no trobessin al que buscaven; van passar al seu costat diverses vegades fregant-li el vestit i no el van veure, fins que cansats de les seves indagacions es van retirar quan ja enfosquia. El P. Claret havia salvat de la mort al fill amantíssim que per defensar les seves santes relíquies havia ofert tan generosament la vida...

           (Pres del llibre: Misioneros Mártires Hijos del Corazón de María de la Provincia de Cataluña. Jesús Quibus, C.M.F. Gráficas Claret, 1949. 2ª edición, pàg. 239-241; 263-267).

CARTA DEL P. PERE BERTRANS C.M.F.

CÒPIA EXACTA DE LA CARTA DEL P. BERTRANS AL RDMO. P. FELIPE MAROTO, RELATANT LA·MIRACULOSA FETA D'ESCAPOLIR-SE DE LES URPES DELS SEUS PERSEGUIDORS EN L'ÚLTIM INSTANT. L'ORIGINAL ES TROBA EN EL MUSEU CLARETIÀ DE VIC.

 15 d'Agost de 1936.

Rdm. P. Felip Maroto, Superior General.

Rdm. i amadíssim Pare:

          Avui festa de l'Assumpció de la nostra divina Mare i 31 aniversari de la meva Professió religiosa, escric des del meu amagatall i de genolls, servint-me de pupitre el breviari, aquesta carta que confio podrà arribar algun dia a les seves mans i probablement com l’última carta i l'últim escrit de la meva vida. Si aquesta mateixa li puc escriure és ja per un miracle de la divina Providència. No vaig a explicar-li l'esdevingut tristament a Vic, el dia 22 de Juliol i següents. No obstant li diré que el qui escriu aquesta fou tal volta l'únic que va contemplar i de prop el procés de les flames destructores per les diferents parts de la casa. Quin trist i dolorós espectacle!, Quanta amarga fel per al cor! Quantes llàgrimes! Dominus dedit, Dominus abstulit. Al mateix temps vaig veure les flames de la Catedral i del Convent dels Franciscans. En aquells dies tenia un consol; res de l'important referent al nostre B. Pare havia desaparegut, al cremar-se l'Església etc., el que havia desaparegut tenia remei. Vaig estar a Vic fins el primer dissabte d'Agost, podent celebrar a casa mateix gairebé tots els dies, menys dos, que el meu germà va adquirir un passi al meu nom i amb el permís del P. Superior em vaig traslladar a la meva casa; ja que per a la casa on estava era ja molta molèstia, tants dies; i tants individus tan propers era un perill.

          Estava amagat, però relativament tranquil, quan abans-d'ahir, dia 13, inesperada i sigil·losament es van presentar 4 individus armats, un del comitè del poble, els altres tres de Vic, dient que el seu servidor estava allí i que em buscaven i que anaven a registrar la casa. Dos vigilaven perquè ningú pogués sortir; i dos van registrar la casa.

          Em van dir que venien a buscar-me i que sabien que jo era un dels cinc individus que formaven el Tribunal que va amagar les relíquies o el Cos del Pare Claret, que jo sabia on es trobava i que ho declarés. Em van dir que tots els d'aquesta companyia deien no saber res, però que per fi, sobretot dos, havien declarat la veritat el dia anterior, que havien trobat tantes coses i els calzes i la Custòdia... que sabien on havia estat jo, etc. i que era inútil els negués res. Jo intentava persuadir-los que el Cos del Beat s'havia cremat al cremar-se l'església, però era inútil. Els vaig dir que jo era el Custodi de les relíquies, però sense poder disposar d'elles, doncs depenia d'uns altres; que les menys importants podia traslladar-les i acomodar-les; però l’Urna del Cos ni jo ni ningú de casa podia traslladar-la i obrir l’Urna, que era cosa del Sr. Bisbe i estava tancat amb el seu segell, etc., etc., que si és que es va treure l’Urna del seu lloc, jo no vaig veure ni carro ni camió que se la emportés.

          Vaig barrejar coses que els podien despistar. Però res no els va satisfer, insistint que sabien ser jo qui millor ho sabia, etc., que pensés bé el que deia, que ell -el principal dels 4- havia jurat trobar tot el referent al P. Claret i ho trobaria costés el que costés i caiguessin quants caiguessin; i de diverses maneres van repetir que si no ho deia clarament aniria amb ells, però no arribaria a Vic. Vaig comprendre que de debò alguns dels qui sabien quelcom, davant la mort, havien parlat i per això després de 20 dies de buscar, havien aconseguit trobar coses i donar també amb mi per saber els detalls. El qui havia jurat de trobar-les ja les havia vist a l'altar i en el museu i sabia com estaven. Va dir que aquell matí les havien cremat. Vaig comprendre que no ho havien trobat tot i de segur que la mateixa sort correria la meva vida tant si declarava alguna cosa com si no, vaig decidir no donar-los cap declaració nova i dir únicament referent a coses i persones el que vaig comprendre que ells ja sabien amb certesa.

          Van registrar tota la casa no deixant racó per mirar ni maó per moure, per si jo tenia allí quelcom amagat, amb la natural molèstia de la família, emportant-se diners, amenaçant que per al meu germà no estava tot acabat, que tornarien etc. Per fi em van dir: «Prengui l’americana i anem; no prengui res més que no li farà falta»; així ho vaig fer prenent només el breviari. Ja dins l'auto entre altres coses em deien -una vegada ensenyant-me la pistola-: «Saps per a què serveix? » Altra vegada: «Els seus companys estan ja en el cementiri». «-A Vic no té per què arribar-hi». etc. Al passar per un tombant un d'ells diu: «Aquí seria un bon lloc» etc. Per fi arribem al lloc solitari de Fontfreda i van dir:

          «Prou», i encarant-me la pistola van dir: «Respon sense embuts on està el Cos del P. Claret: si o no?». Els vaig respondre que el que em preguntaven no els hi podia declarar.

          -«És inútil portar-lo a Vic, no dirà res, ni ens ensenyarà cosa alguna: El que havíem de fer a Vic és millor fer-lo aquí».

          -Baixi, doncs, del cotxe.

          Els vaig demanar uns minuts per a demanar perdó dels meus pecats i pensar en Déu.

-«Sí, que n’has de tenir molts pecats; ja tindràs temps a l'altre món».

          Els vaig demanar donessin avís d'on deixaven el meu cos.

-«Nosaltres no hem de donar encàrrecs a ningú».

          Col·locat dempeus a la vora d'una riba, m'encaren la pistola apuntant al cap; llavors, fora per divina inspiració, fora instintivament, vaig dir:

          -«Espera! Ja que he de morir prefereixo no veure sortir la bala i morir per l'esquena i fugint».

I em vaig posar a córrer amb totes les meves forces saltant marges entre males herbes i cap a una fondalada. Amb això es va retardar el tret que no va sortir fins que jo ja m'havia allunyat uns 5 metres; van sonar altres 4 però jo havia ja saltat alguns marges, entre matolls, i no m'havien tocat. Amb la sorpresa es quedaren uns moments parats i quan es van decidir a perseguir-me ja distava mes de 100 metres; aquest avantatge em va permetre amagar-me en el fons del barranc entre males herbes. Uns, no acostumats a córrer pels boscos van escollir un lloc més esclarit que al mateix temps els donava avantatge per a córrer. Van passar a la distància d'uns 5 metres i no em van veure. Jo estava segur de morir i de deixar el meu cos allí per a ser menjat pels gossos i per les aus.

          Em vaig encomanar al Cor Immaculat, al Beat Pare, Sant Josep, a Sant Miquel Arcàngel, etc. etc., vaig procurar fer nous actes de contrició, vaig oferir la meva vida pel triomf de l'Església, el bé de la Congregació, la glorificació del Beat Pare, pels altres perseguits etc. Els meus perseguidors no van parar fins a un tros més avall i es van dir:

          -«Tan avall no pot ser», i va sonar un tir afegint:

          -«Noi, ja només em queda una càpsula». I van començar a pujar.

          Jo persuadit que registrarien tots els racons i em trobarien i em matarien, feia el que podia per a preparar-me. Però poc abans d'arribar on em trobava van torçar de camí. A l'arribar a la carretera van discutir:

          -«Què fem? Quin cas tan estrany! Vigilem i esperem que es mogui».         

          -«Sí, per estona, creus tu que es mourà?»

          Van cridar a un pastor que estava prop i no sé què li van dir. Vaig témer em busqués ell amb el gos; però no va ser així. Al cap d'una estona van prendre el cotxe i se’n van anar. En la fondalada ja escassejava la llum. Vaig respirar confiat; i donant gràcies al cel i continuant sigil·losament pel fons del barranc vaig arribar a uns camps, i per llocs no vistos vaig anar a una casa que em coneixien; vaig arribar a les fosques; els vaig contar el succeït, els vaig demanar de beure i que m'ensenyessin cert camí. Em van obligar a sopar i passar la nit segurs que a la nit ningú acudiria fins a aquella solitària casa. Ens posarem d’acord en el que contarien als perseguidors si es presentaven allí buscant-me, per a despistar-los, i el camí que emprendríem a la matinada; no vaig voler dormir a la casa, vaig passar la nit en un munt de garbes, contemplant les estrelles, reflexionant i resant. L'endemà abans de sortir el sol ja havia caminat tres llegües per camins solitaris, però acompanyat. Vaig demanar refugi... però a tot arreu hi ha veritables perills de ser vist i el pànic és molt gran; per això a pesar de la bona voluntat, no s'atrevien. Varem haver d'arribar fins la casa d'un altre germà meu, pertanyent a un altre poble i depenent d'altre comitè. Vaig passar el dia en el bosc; avui per temor de pastors i caçadors, tots de les milícies antifascistes, els únics armats, ho passo dintre d'un morescar estirat tot el dia a terra. La nit la passo amagat dins un munt de garbes. El vent, els ocells... tot ofereix motius de temor. M'estarà buscant el comitè de Vic? Em veurà algú que em delatarà? Serà avui l’últim dia de la meva vida? Per la meva causa seran molestats els qui amb tant d’interès miren ara pel meu bé? Certament, es passen estones amargues; i si això dura no veig manera de sortir amb vida. Penso que tal vegada uns altres es troben encara pitjor i sofreixen més i que fins i tot canviarien la seva situació per la meva. Passo el dia reflexionant i resant, i també pels perseguidors. Encara tinc on reclinar el cap; i confiança en la Providència. Benaurats els qui sofreixen persecució per la justícia. Més m'angoixa que trobin les relíquies i les facin desaparèixer; quant dolor em produeix!. Comprenc, no obstant això, el temor davant la mort i més el dels seglars que davant les amenaces i incisives preguntes descobreixin el que d'altra sort no trobarien. Destruïdes tantes il·lusions, desfets tants plans llargament acariciats... sembla que...«taedet vivere» i que «merum mori», compleixi's la voluntat divina. Però, i ho escric avui aniversari de la meva Professió, em considero feliç de morir fill de la Congregació i del Cor Immaculat de Maria i com devot del B. Pare, encara que sigui perseguit i renovo la meva professió i voluntat de morir en ella i per ella. Demano perdó a tots de les molèsties ocasionades i dels mals exemples donats. Recordo tots els meus germans en aquests moments! Per tots ells ofereixo també la meva vida. Salutacions afectuosíssimes a tots els del Govern General i a tota la Congregació. Que si saben la meva mort preguin per mi.

          Tenia escrites diverses coses xifrades. Han desaparegut. No sé si han desaparegut els altres que estan assabentats etc. Per això dic ara que si quan acabi aquesta situació han desaparegut els qui saben on estan les coses, sàpiga V. Rma. que poden acudir:

a) a la mare del P. Lletjós que viu en un pis de Casa Ricart.

b) a les cosines de l'Il·lm. P. Font, plaça de la Mercè, casa Masferrer.

c) Casa Garriga, fuster del carrer Ramada.

     d) Miquel Bantulà, carrer de Sant Hipòlit, fuster de la Mercè. El Cos enterrat sota terra, dintre d'una caixa de fusta de 0,90 x 55 x 30 aproximadament. En lloc molt amagat, prop una escala de caragol.

     Besa les mans i els peus de S. Rma. i de tots els germans de Congregació i a tots abraça, aquest indigne fill i germà.

     Signat: Pere Bertrans cmf.

     Lliuro aquesta carta al meu germà, perquè, si moro cuidi d'enviar-la A S. Rma. quan pugui. Ara les obren. Ell la guardarà enterrada on no pugui ser trobada, cas d'un saqueig o registre.

     P.D. Fins a pocs dies abans del Carme no s'havia acabat el Procés d'arranjament de les Relíquies; el plec que s'havia d'enviar a Roma, a la Sgda. Congregació i que esperava lliurar-lo en mans del M. R. P. Postius va quedar amagat. L’hauran trobat? El trobaran? L’hauran cremat? -Haurà desaparegut l'original? Tot el material de la Cúria Vicense, segons diuen s'ha d'haver cremat.

     No hi ha cap lloc segur. Registren les cases de dia i de nit. Segueixen els boscos amb gossos policies. Es duen molta gent i els donen mort en llocs llunyans i deserts. Es troben cadàvers que no es poden identificar. Ningú sospitava fossin possibles les coses que passen. Mai havia concebut que la fera humana moguda per l'odi, pogués arribar a tals excessos.

     (Pres de l'original que es guarda en el Museu-Arxiu Claretià de Vic).