Amics Aplec de Matagalls
Cant Adeus


Benvinguts al nostre lloc web !
 
Senyera
 
Logo color

PARAULES EN LA CONCELEBRACIÓ DE LA PEREGRINACIO DE VIC 13 JUNY 1998

 

Amb aquesta concelebració tanquem el centenari del trasllat de les despulles del P. Claret de Fontfreda a Vic. Fou el 13 de juny de 1897. Dia significatiu en la vida de Sant Antoni M. Claret, per ser el dia del seu sant patró i també de la seva ordenació com a prevere a la capella del palau episcopal de Solsona. El 13 de juny de l’any passat, formant part d’un conjunt de variades celebracions commemoratives, testimoniant i mantenint l’entusiasme dels vigatans que exultaren ara fa cent anys en rebre les despulles del sant missioner i apòstol que sempre han considerat com a cosa seva, un nombrós grup de la vostra ciutat peregrinava al lloc que tingué la sort de veure els seus últims moments i en el que tancant els ulls al món al que amb tant de zel havia estimat, els obria a la vida del cel que tant havia cercat per a si mateix i per als altres.

Avui repetim el pelegrinatge per cloure el centenari d’aquest esdeveniment.

Cloenda que no vol dir tancament ni trencament, perquè seria bo que el repetíssim sovint aquest pelegrinatge. Moment oportú per tornar-hi podria ser el proper any amb motiu del 150 aniversari de la fundació de la Congregació dels Fills de l’Immaculat Cor de Maria ... I després, fer-ne una prolongació que es convertís en tradició, per admirar i imitar aquella espiritualitat que és reflexa en el traspàs de Claret com a mirall de tota una vida.

En aquest marc podem recordar alguns dels sentiments que manifestà en aquella hora suprema el nostre sant. I podem fer-ho amb tota precisió perquè hem tingut un testimoni excepcional, el P. Jaume Clotet que havia estat cofundador i exercia en aquells moments de Sotsdirector general de la Congregació. Ell assistí tots els dies de la malaltia al P. Claret i en cartes dirigides al Superior General, P. Xifré, ens explica tots els detalls. És un document de primera mà i el mateix P. Clotet, conscient de la seva importància, demana que es conservi el que escriu.

Ens trobem a les primeries d’octubre, el P. Claret, exiliat a Fontfreda, sent afeblir-se la seva salut, gairebé no pot dormir, es troba abatut i sense forces. Els metges diagnostiquen que és un atac d’apoplexia... Rep els sagraments i, aprovades de poc i definitivament les Constitucions, vol fer la seva professió religiosa a la Congregació que ell havia fundat feia 21 anys.

Recordem algunes de les impressions que ens ha transmès el Pare Clotet: «Vaig entrar a veure el malalt. Estava en un deliri. Em sembla que Déu volia que coneguéssim el mèrit del seu servent i per això permetia que per poc temps veiéssim el que era l’home, per apreciar millor el que era el sant».

«Repetia les jaculatòries que jo li suggeria, la major part en llatí. A vegades jo començava un verset del salm i ell continuava».

El malalt solia respondre en llengua italiana. Aquesta observació del P.

Clotet ens permet entendre aquest costum del P. Claret que li quedà com a relíquia del temps passat a Roma. Va ser una petjada inesborrable. També el P. Clotet en la seva agonia, imitant el seu mestre, dirà paraules italianes.

«Temo que es van apropant els darrers moments de vida del nostre Venerable Fundador... Està summament tranquil. No deixa el sant Crist de la mà, per besar-lo sovint...»

«Acaba de calmar-se d’un fort deliri. He sentit que deia: Tingueu paciència amb mi... Nosaltres que veiérem l’home actiu com el foc, veiem ara l’home paralitzat com el tronc. A dos quarts de dotze digué: Ho sette, tinc set...»

Jo li suggeria jaculatòries.. amb pausa. En parar-me jo, tornava al seu costum: Che piú, què més. Jo responia: Reposem una mica. I contestava: Benissimo, molt bé. Però al cap d’una estona tornava: Che piú, Padre mio, che piú.

A les 8 del dia 24 el P. Amadeu, el metge, em diu: Monsenyor està en els darrers instants. Corro, em col·loco a la capçalera del llit i el veig cobert d’una suor freda. Li dono l’absolució, li deia jaculatòries... i a l’instant veig tota la cambra plena de religiosos, i en ells els àngels del cel que dirigits pel P. Superior resen al servent de Déu les darreres oracions prescrites per l’Església. Fixant els ulls en el meu estimat moribund, m’ha semblat que s’acomiadava de mi amb tendresa, però sense poder-me dir una paraula. Després s’ha adormit en el Senyor. El rellotge de l’habitació assenyalava les 8 i 45 minuts.

El P. Francesc i jo li hem tancat les parpelles i els religiosos li hem resat tots junts agenollats: Ajudeu-lo sants de Déu, sortiu a rebre’l, àngels del Senyor: acolliu la seva ànima i presenteu-la a l’ Altíssim...

El 27 segueix l’enterrament al cementiri dels monjos. Sobre la llosa sepulcral s’hi posaren les paraules de Sant Gregori VII: «Vaig estimar la justícia i avorrir la iniquitat, per això moro a l’exili». Molts veieren els dies 24 i 25 una aurora boreal... El P. Clotet fa notar que durant la missa exequial un ocell que s’havia introduït a l’ església, acompanyava amb el seu refilet el cant dels monjos i callava quan sols cantava el celebrant. Detall significatiu que inspirà a Joan Castells a escriure:

Exiliat, difamat, perseguit,

pel sacrifici sou víctima i ara

és a Fontfreda on lliureu l’esperit.

Sense lament i amb somriure a la cara.

Als funerals, amb el seu refilet,

diu que un ocell les absoltes seguia...

O Sant Antoni Maria Claret!

Avui fem present en la nostra Eucaristia els últims moments síntesi d’una vida dedicada plenament a la glorificació de Déu en la recerca del bé total dels homes, en tots els aspectes. Del P. Claret ha afirmat Carles Cardó: «El català de més forta expansió forana de vigor espiritual d’ençà d’un segle. El catal de més potència espiritualitzadora de l’època moderna. Sense el seu pas, Catalunya no seria el que és avui, ni en l’ordre religiós, ni en l’ordre lingüístic, ni potser en l’ ordre polític, atesa la gran influència mútua de tots aquests aspectes de la vida d’un poble».

Que Sant Antoni Maria Claret intercedeixi per nosaltres i il·lumini la nostra vida en el nostre compromís humà al servei dels valors del Regne.

 

Josep Maria Codina, claretià.