Aplec de Matagalls 2019

14 de juliol de 2019

 

Celebrar la missa en aquest cim de Matagalls és motiu de joia per a tots nosaltres. I és, a més, motiu d’acció de gràcies a Déu que ens concedeix de fer-ho en l’aplec d’aquest any, alguns per primera vegada, altres, una vegada més. Gràcies a tots per ser en aquests moments en aquest lloc, celebrant la missa de l’Aplec!

Vull fer esment, com és fa en el llibret de l’Aplec, de la gran taula de pedra que, a més de servir d’altar per a la missa que celebrem, és també taula d’orientació. Regraciem tots els qui la feren possible l’any 1974 com a homenatge al fundador de l’Aplec de Matagalls, el P. Faustí Illa, en celebrar el vint-i-cinquè aplec.

Una taula sempre parla d’una família. Compartir una taula vol dir molt més que compartir un àpat, significa lligams de família, d’amistat… La taula és expressió de fraternitat. Si aquesta taula és, a més, l’altar de la santa missa, expressa la fraternitat universal dels qui creuen en Crist, formant la seva Església, que és cridada a posar en relació la desunió dels homes amb la unitat plena que Crist ens ha aconseguit i de la qual la seva pròpia Església és testimoni. Com ens diu el Concili Vaticà II: «L’Església catòlica tendeix eficaçment i perpètuament a recapitular tota la humanitat amb tots els seus béns sota el Crist Cap, en la unitat de l’Esperit» (LG, 13).

En l’evangeli d’aquest diumenge hem escoltat com Jesús respon amb una paràbola plena de sentit, la del bon samarità, a la qüestió que li planteja aquell mestre de la Llei sobre qui són aquests altres, a qui hem d’estimar com a un mateix. Aquell home, coneixedor i complidor de la Llei, que sabia el que aquesta mana, tenia dubtes sobre quins són els límits de l’amor als altres; pensava si era lícit de posar «fronteres», «línies vermelles», a l’amor al proïsme.

La paràbola del bon samarità és claríssima per a qui vulgui entendre. Jesús parla d’un home que baixava de Jerusalem a Jericó. No precisa si és jueu o samarità, o un pagà romà. Tampoc no diu quines són les seves opinions, les seves preferències, les seves creences. Sabem per Jesús, solament, que aquell personatge era un home. Una persona que caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren…, el deixaren mig mort. Ja tenim una segona dada per afegir a la primera: un home en situació d’extrema necessitat.

Mes la paràbola també ens parla de tres personatges que passen vora d’aquest home mig mort: un sacerdot, un levita i un samarità. Tot diria que els dos primers, en quant persones d’una posició particular en el poble d’Israel, dels quals s’esperava un comportament exemplar, serien els qui es farien càrrec d’ajudar l’home malferit. Però no és pas així. El tercer personatge, un samarità, és el qui de veritat és capaç de mirar i de veure. I no solament això, sinó que deixa que el seu cor es compadeixi; i la seva compassió es fa obra; i una obra ben concreta; i amb set accions: s’acostà, amorosí les ferides amb oli i vi, embenà les ferides, el pujà a la seva cavalcadura, el dugué a l’hostal, se n’ocupà; i, a més, donà dues monedes de plata a l’hostaler, dient-li: «Ocupa’t d’ell i, quan jo torni, et pagaré les despeses que hagis fet de més.» Tot i que els hebreus tenien un gran menyspreu pels samaritans, i, àdhuc, en el llibre del Siràcida es qualifica el poble samarità com a estúpid, és un samarità qui assisteix l’home necessitat.

El bon samarità acompleix la definició del qui és de veritat proïsme: un cor que veu. No solament mira, sinó que veu; i aquest cor que veu el porta a les obres concretes de caritat, sense cap frontera. El qui es fa proïsme, proper, a qui està en la necessitat, sigui qui sigui.

Celebrem la missa sobre aquest altar, en aquest cim. I en la missa es fa present Jesús que dóna la vida per la nostra salvació. Ell, mort i ressuscitat, és el Salvador i la salvació de tothom, sense cap distinció. Jesús és el bon samarità que s’ha fet proïsme de tots i cada un dels homes. De tots i cada un de nosaltres. En cada missa ell s’ofereix per la nostra vida i la nostra llibertat.

Aquesta taula de l’Eucaristia és la taula de la fraternitat universal. Mireu al vostre entorn. Déu no ha fet cap frontera. El Senyor tampoc no ha posat cap frontera en el nostre cor. Tots, tots som germans, en el Pare. D’aquesta taula brolla l’amor de Crist que arriba al nostre cor, si amb fe i amor acollim el nostre Salvador. Amb aquest amor que ens fa homes nous podem viure l’amor sense fronteres. Jesús ens diu com al mestre de la Llei: Doncs tu fes igual. Amb ell, amb la seva gràcia, amb el seu amor, podem fer possible la fraternitat.

A la Mare de Déu de Montserrat, amb paraules del bisbe Josep Torras i Bages, li demanem: «Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans.» Així sigui.